El futur de Catalunya vist per mi.

Fa unes setmanes, els de ca la Julieta, vam anar a la capital, a Barcelona. Va ser un viatge d’aquells que aprofiten per a tot: anar de compres, una mica de diversió, turisme... una mica de tot en definitiva, en només un dia que acaba sent intens i bonic.

A mi m’agrada Barcelona, m’agrada si hi vaig per un dia o dos, tres com a molt. No m’agradaria per viure-hi, sóc de poble jo, però l’altre dia, amb tota la família ens ho vam passar la mar de bé, entre compres i compres, vam poder passejar per les rambles i pels carrerons del voltant de la plaça Sant Jaume i, fins i tot, vam tenir temps d’anar a veure una pel·lícula en tres dimensions, en definitiva coses que al poble ni a la comarca podem fer.

La part més negativa per a mi va ser la mala impressió que com a país em vaig emportar. Estàvem a la capital de Catalunya, on hi viu, no ho sé... el setanta, el vuitanta o el noranta per cent dels Catalans i era pràcticament impossible fer una vida normal en català. Als bars, a les botigues, a tot arreu la llengua emprada en tota normalitat era el castellà. Amb una mica de sort, ens entenien quan parlàvem en català, però ens contestaven amb la llengua del Imperi.

A l’hora d’esmorzar vam viure una situació gairebé còmica. Veiem un bar, “LA BAGUETINA CATALANA”, penso: “Aquí l’hem trobada, aquí esmorzarem”. La persona que ens va atendre, immigrant, res a dir sinó fos que no tenia ni idea de com sucar un tros de pa amb tomaca, que vaig haver de demanar-li amb senyes un got de vi, després d’haver-ho repetit tres vegades (fa dies que intento fer-me entendre en català sense el recurs fàcil de canviar de llengua, és la meva petita aportació a la seva conservació) i que el pernil devia ser de “HONULULU”. Quan per fi va entendre que el que volia era un got de vi, em va dir: “Ah! Ustedes son catalanes!!!” Home, si, som catalans. Quina cosa més rara no? Catalanoparlants a la capital de Catalunya!!! Em va caure l’ànima als peus, però no seria l’única experiència negativa del dia, coses així es van anar succeint una vegada i una altra. Pel carrer, de cada deu converses, vuit eren en castellà, una en anglès i l’altra mig en català mig no sé com.

La classe política que tenim no m’ajuda gaire a ser més optimista, al contrari. Dels socialistes i dels “comunistes?” no en puc esperar res, només parlen de catalanisme quan hi ha un parell de vots a guanyar i, salvant excepcions, són tant espanyolistes com els del PP o més. Convergència (que no Unió) sembla que, des de que no és al Govern, s’ha radicalitzat, no tant com jo voldria donada la meva condició d’independentista convençut i bastant més que quan tenia el poder. Perquè es veu que això del poder fa canviar l’opinió de les persones, sinó pregunteu-los-hi als d’ERC. Per a mi, ERC és la gran, que no única, responsable de que la nostra identitat com a país vagi de cap a caiguda.

Ho és en tant que, per dos vegades consecutives, ha prioritzat un Govern “d’esquerres?”, que políticament no els ha aportat gaire més que uns quans o bastants càrrecs o cadires, digueu-li com vulgueu, en comptes de salvar diferències, constituir un front català fort i radicalitzar una mica a aquella Convergència que es modera tant quan té el poder a les mans.

Amb tot aquest panorama a la vista, el futur de Catalunya vist per mi, és molt negre i, si l’hagués de definir amb una frase, ho faria amb aquesta (que segurament algú ha dit abans que jo): “Catalunya serà independent o no serà”. No serà perquè el nacionalisme espanyol ens absorbeix i oprimeix com a fet sempre, ara però, amb el coneixement i consentiment del nostre Govern. El que més em dol és que ERC, un partit amb el què jo he simpatitzat i he votat més d’una vegada, formi part d’aquest Govern.

Per ara i tant, només un aclariment: les paraules “comunistes?” i “d’esquerres?” les he escrit així perquè no em crec ni una cosa ni l’altra, ja en parlaré un altre dia per això.

Salut i per cert, Visca la República...