dimarts, 26 de novembre de 2013

Contes




A l’Àngela quan era petita, igual que al Ferran, tant la seva mare com jo, els hi explicàvem contes abans d’anar a dormir. La veritat és que a mi sempre m’han agradat molt els contes, en general i salvant excepcions que sempre hi ha en tot.

Es veu que a ells també els hi devia agradar i ahir, sense més ni menys, l’Àngela, mentre ens estàvem a casa fent el sopar, em va proposar:

- Papa, vols que et conti un conte?
- I tant que si! vaig respondre jo sense pensar-ho.

I me’n va contar tres!!! bonics tots tres, però especialment bonic un que parlava de l’amistat entre dos nois irlandesos, desitjosos de fugir d’una terra empobrida per l’espoli i els abusos dels governs britànics. De com un i l’altre estaven disposats a sacrificar els seus estalvis aconseguits amb molt esforç per tal que l’altre pugues veure complit el seu somni d’anar a Amèrica. Al final es van haver de quedar els dos, ja que un li va enviar els seus diners a l’altre i a l’inrevés! 

Per a mi, aquest era el missatge més important del conte, l’amistat, la veritable amistat entre dos persones. No obstant, no vaig poder estar-me’n de fer comparacions al començament de la història, deia així, i que cadascú en tregui conclusions:

“Ara fa prop de cent cinquanta anys, en un petit poblet anomenat Tulach, al sud-est d’Irlanda, hi vivien dos amics de tota la vida: James O'Connolly i Jeremiah O'Donovan.
Ni l’un ni l’altre no tenien família, els seus parents havien mort, com tants i tants altres irlandesos víctimes de la fam i la misèria. Els anglesos els havien expoliat i empobrit durant segles fins al límit, i últimament una incomprensible passa havia fet malbé les collites de patata. Irlanda no podia alimentar els seus fills.
També ells, com tants i tants altres irlandesos, tenien una sola idea al cap: marxar d'allí, abandonar aquella estimada però pobra terra, i fugir a Amèrica, on ja tants altres compatriotes s'havien establert.”

Esperem que no ens calgui arribar a l’extrem, però tota esta colla ho estan intentant!!! 

dimarts, 25 d’octubre de 2011

divendres, 15 d’octubre de 2010

15 d'octubre de 2010

Avui faig anys, 46. Estic content de poder-los fer al costat de la gent que més m’estimo i que més m’estimen a mi; la Júlia, el Ferran i l’Àngela. No m’oblidaré tampoc dels meus pares, germans, cunyats, nebots... que em consta que també senten per mi lo mateix que jo per ells.
Hi ha gent, sobretot els companys de feina perquè gairebé sóc el més vell de tots, que avui quan em feliciten gairebé tots em diuen: “quans en fas, si es pot dir?” donant per fer que els meus anys són molts i que pesen. “I tant si es pot dir, 46” els responc jo. El més important no és els anys que pugui fer, encara que penso que 46 és una bona edat, tens un nivell de maduresa adquirit, però que encara pots madurar més sense perill de podrir-te i encara pots marcar-te objectius a la vida -que els hi preguntin a la meva família-, el més important és trobar-te bé: trobar-te bé envoltat de la gent que t’estima, trobar-te bé en la feina que fas, amb la família que tens, amb els objectius que et marques..., i jo m’hi trobo! Gràcies a tots els que teniu a veure amb el fet que això sigui possible, però especialment gràcies a la Júlia, al Ferran i a l’Àngela perquè ells són els principals responsables del meu benestar.

De tots és sabut, també, el meu pensament catalanista i el meu desig d’aconseguir algun dia la independència del meu país, no puc deixar passar per alt per tant, que tal dia com avui fa setanta anys les forces d’ocupació espanyoles van afusellar al President Companys, al President de Catalunya, al President de tots els catalans. Aquest fet i d’altres han marcat el destí del nostre país, tinguem-lo present per tenir forces per continuar la lluita cap a la independència. Visca Catalunya!!!

divendres, 13 d’agost de 2010

Bous!!!


He llegit un article a l'Avui (el podeu llegir clicant el títol) d'un tal Joan F Mira, es veu que és escriptor, he de reconèixer la meva ignorància, no el coneixia!

Coincideixo amb ell plenament, a mi també m'agradaven el bous, també els he corregut encara que mai he sigut molt hàbil. També he vist comprar una vaca o dos, corre-les totes les festes i veure com lo carnisser (lo tio Mingo de la Segalla) les matava, amb un precís estoc al clatell, al mig de la plaça Major. Ara, i cada vegada més, tot se fa més gran! vinga bous i més bous i diners i més diners...

Em sap greu, però estic d'acord amb ell... "Allò que era tradició intensa i viscuda, s'ha convertit en barbàrie massiva immoderada" ...en lo tema dels bous i en moltes altres coses!






dimarts, 20 de juliol de 2010

Més lectures recomanades! (cliqueu aquí)

Aquesta lectura que modestament us recomano, està escrita en italià, però és d'una claredat aclaparadora, Visca Catalunya Lliure!

dimarts, 6 de juliol de 2010

Per al paulsdigital!

Des de fa anys sóc un consumidor d’articles d’opinió i de notícies amb formats varis, des de la premsa escrita, la radio, la televisió i, sobretot, Internet. Una de les pàgines que, fins ahir, no m’he perdut gaire ha estat la del paulsdigital. Sí, ho heu vist bé, “fins ahir” perquè a partir d’avui la penso esborrar del meu historial. El perquè és molt senzill i us el explicaré tot seguit.

Els articles d’opinió, son això, d’opinió, paraules expressades de forma oral o de forma escrita que reflecteixen l’opinió d’una persona del tot subjectivament, amb les quals, hom hi pot estar d’acord o no. Quan parlem de notícies, quan expliquem què va passar, quan va passar i com va passar, l’articulista s’ha d’assegurar molt de la veracitat de les coses que es diuen i com es diuen, i sobretot si aquestes coses acusen a persones d’accions que estarien penades judicialment.

La primera vegada passa, un error, un malentès, una equivocació, la te qualsevol. La segona deixa la porta oberta a una tercera i aquesta a una quarta..., bé tothom sabrà què fa, què diu i com ho diu, jo només sé que no vull continuar llegint notícies, ni que siguin relacionades amb el meu estimat poble, de les quals no em puc refiar de la seva veracitat.

Vull acabar aquest escrit fent un homenatge a mon iaio (lo vell del Cocs, segons la vella del Panxa), la persona més bona, més honrada i més íntegra que jo he conegut mai, a qui, ni tu Jaume ni la vella del Panxa, li arribareu mai a la sola de les sabates, una persona que mai va pertànyer a cap “colectividad” i que mai va fotre res a ningú, ans al contrari a la seva vida va ajudar molt a molta gent, començant pels del Panxa que durant anys i anys van fer servir l’era del Cocs per a batre, la cisterna per a beure i la caseta per al que els va convindre. Això també li podria explicar la vella del panxa a son fill mentre juguen a les cartes, tot i que no cal que l’hi expliqui perquè el Rafel també hi era i també se’n pot recordar de mon iaio i de tot el que va fer per ells.

Jaume, abans d’escriure res que culpi a una persona d’uns fets així assegura-te’n que siguin certs i més si aquesta persona és morta i no pot defensar la seva honorabilitat, una cosa és periodisme, al nivell que sigui, i l’altra és basura. Quan difames debades, no fas periodisme, fas basura.

dimarts, 4 de maig de 2010

Lectura recomanada

He llegit aquest article del Víctor Alexandre i no me'n puc estar de recomar la seva lectura.