A l’Àngela quan era petita, igual que al Ferran, tant la seva mare com jo, els hi explicàvem contes abans d’anar a dormir. La veritat és que a mi sempre m’han agradat molt els contes, en general i salvant excepcions que sempre hi ha en tot.
Es veu que a ells també els hi
devia agradar i ahir, sense més ni menys, l’Àngela, mentre ens estàvem a casa
fent el sopar, em va proposar:
- Papa, vols que et conti un
conte?
- I tant que si! vaig respondre
jo sense pensar-ho.
I me’n va contar tres!!! bonics
tots tres, però especialment bonic un que parlava de l’amistat entre dos nois
irlandesos, desitjosos de fugir d’una terra empobrida per l’espoli i els abusos
dels governs britànics. De com un i l’altre estaven disposats a sacrificar els
seus estalvis aconseguits amb molt esforç per tal que l’altre pugues veure
complit el seu somni d’anar a Amèrica. Al final es van haver de quedar els dos,
ja que un li va enviar els seus diners a l’altre i a l’inrevés!
Per a mi, aquest era el missatge
més important del conte, l’amistat, la veritable amistat entre dos persones. No
obstant, no vaig poder estar-me’n de fer comparacions al començament de la
història, deia així, i que cadascú en tregui conclusions:
“Ara fa prop de cent cinquanta anys, en un petit poblet anomenat Tulach,
al sud-est d’Irlanda, hi vivien dos amics de tota la vida: James O'Connolly i
Jeremiah O'Donovan.
Ni l’un ni l’altre no tenien família, els seus parents havien mort, com
tants i tants altres irlandesos víctimes de la fam i la misèria. Els anglesos
els havien expoliat i empobrit durant segles fins al límit, i últimament una
incomprensible passa havia fet malbé les collites de patata. Irlanda no podia
alimentar els seus fills.
També ells, com tants i tants altres irlandesos, tenien una sola idea
al cap: marxar d'allí, abandonar aquella estimada però pobra terra, i fugir a
Amèrica, on ja tants altres compatriotes s'havien establert.”
Esperem que no ens calgui arribar
a l’extrem, però tota esta colla ho estan intentant!!!
