Avui faig anys, 46. Estic content de poder-los fer al costat de la gent que més m’estimo i que més m’estimen a mi; la Júlia, el Ferran i l’Àngela. No m’oblidaré tampoc dels meus pares, germans, cunyats, nebots... que em consta que també senten per mi lo mateix que jo per ells.
Hi ha gent, sobretot els companys de feina perquè gairebé sóc el més vell de tots, que avui quan em feliciten gairebé tots em diuen: “quans en fas, si es pot dir?” donant per fer que els meus anys són molts i que pesen. “I tant si es pot dir, 46” els responc jo. El més important no és els anys que pugui fer, encara que penso que 46 és una bona edat, tens un nivell de maduresa adquirit, però que encara pots madurar més sense perill de podrir-te i encara pots marcar-te objectius a la vida -que els hi preguntin a la meva família-, el més important és trobar-te bé: trobar-te bé envoltat de la gent que t’estima, trobar-te bé en la feina que fas, amb la família que tens, amb els objectius que et marques..., i jo m’hi trobo! Gràcies a tots els que teniu a veure amb el fet que això sigui possible, però especialment gràcies a la Júlia, al Ferran i a l’Àngela perquè ells són els principals responsables del meu benestar.
De tots és sabut, també, el meu pensament catalanista i el meu desig d’aconseguir algun dia la independència del meu país, no puc deixar passar per alt per tant, que tal dia com avui fa setanta anys les forces d’ocupació espanyoles van afusellar al President Companys, al President de Catalunya, al President de tots els catalans. Aquest fet i d’altres han marcat el destí del nostre país, tinguem-lo present per tenir forces per continuar la lluita cap a la independència. Visca Catalunya!!!
divendres, 15 d’octubre del 2010
divendres, 13 d’agost del 2010
Bous!!!
He llegit un article a l'Avui (el podeu llegir clicant el títol) d'un tal Joan F Mira, es veu que és escriptor, he de reconèixer la meva ignorància, no el coneixia!
Coincideixo amb ell plenament, a mi també m'agradaven el bous, també els he corregut encara que mai he sigut molt hàbil. També he vist comprar una vaca o dos, corre-les totes les festes i veure com lo carnisser (lo tio Mingo de la Segalla) les matava, amb un precís estoc al clatell, al mig de la plaça Major. Ara, i cada vegada més, tot se fa més gran! vinga bous i més bous i diners i més diners...
Em sap greu, però estic d'acord amb ell... "Allò que era tradició intensa i viscuda, s'ha convertit en barbàrie massiva immoderada" ...en lo tema dels bous i en moltes altres coses!
dimarts, 20 de juliol del 2010
Més lectures recomanades! (cliqueu aquí)
Aquesta lectura que modestament us recomano, està escrita en italià, però és d'una claredat aclaparadora, Visca Catalunya Lliure!
dimarts, 6 de juliol del 2010
Per al paulsdigital!
Des de fa anys sóc un consumidor d’articles d’opinió i de notícies amb formats varis, des de la premsa escrita, la radio, la televisió i, sobretot, Internet. Una de les pàgines que, fins ahir, no m’he perdut gaire ha estat la del paulsdigital. Sí, ho heu vist bé, “fins ahir” perquè a partir d’avui la penso esborrar del meu historial. El perquè és molt senzill i us el explicaré tot seguit.
Els articles d’opinió, son això, d’opinió, paraules expressades de forma oral o de forma escrita que reflecteixen l’opinió d’una persona del tot subjectivament, amb les quals, hom hi pot estar d’acord o no. Quan parlem de notícies, quan expliquem què va passar, quan va passar i com va passar, l’articulista s’ha d’assegurar molt de la veracitat de les coses que es diuen i com es diuen, i sobretot si aquestes coses acusen a persones d’accions que estarien penades judicialment.
La primera vegada passa, un error, un malentès, una equivocació, la te qualsevol. La segona deixa la porta oberta a una tercera i aquesta a una quarta..., bé tothom sabrà què fa, què diu i com ho diu, jo només sé que no vull continuar llegint notícies, ni que siguin relacionades amb el meu estimat poble, de les quals no em puc refiar de la seva veracitat.
Vull acabar aquest escrit fent un homenatge a mon iaio (lo vell del Cocs, segons la vella del Panxa), la persona més bona, més honrada i més íntegra que jo he conegut mai, a qui, ni tu Jaume ni la vella del Panxa, li arribareu mai a la sola de les sabates, una persona que mai va pertànyer a cap “colectividad” i que mai va fotre res a ningú, ans al contrari a la seva vida va ajudar molt a molta gent, començant pels del Panxa que durant anys i anys van fer servir l’era del Cocs per a batre, la cisterna per a beure i la caseta per al que els va convindre. Això també li podria explicar la vella del panxa a son fill mentre juguen a les cartes, tot i que no cal que l’hi expliqui perquè el Rafel també hi era i també se’n pot recordar de mon iaio i de tot el que va fer per ells.
Jaume, abans d’escriure res que culpi a una persona d’uns fets així assegura-te’n que siguin certs i més si aquesta persona és morta i no pot defensar la seva honorabilitat, una cosa és periodisme, al nivell que sigui, i l’altra és basura. Quan difames debades, no fas periodisme, fas basura.
Els articles d’opinió, son això, d’opinió, paraules expressades de forma oral o de forma escrita que reflecteixen l’opinió d’una persona del tot subjectivament, amb les quals, hom hi pot estar d’acord o no. Quan parlem de notícies, quan expliquem què va passar, quan va passar i com va passar, l’articulista s’ha d’assegurar molt de la veracitat de les coses que es diuen i com es diuen, i sobretot si aquestes coses acusen a persones d’accions que estarien penades judicialment.
La primera vegada passa, un error, un malentès, una equivocació, la te qualsevol. La segona deixa la porta oberta a una tercera i aquesta a una quarta..., bé tothom sabrà què fa, què diu i com ho diu, jo només sé que no vull continuar llegint notícies, ni que siguin relacionades amb el meu estimat poble, de les quals no em puc refiar de la seva veracitat.
Vull acabar aquest escrit fent un homenatge a mon iaio (lo vell del Cocs, segons la vella del Panxa), la persona més bona, més honrada i més íntegra que jo he conegut mai, a qui, ni tu Jaume ni la vella del Panxa, li arribareu mai a la sola de les sabates, una persona que mai va pertànyer a cap “colectividad” i que mai va fotre res a ningú, ans al contrari a la seva vida va ajudar molt a molta gent, començant pels del Panxa que durant anys i anys van fer servir l’era del Cocs per a batre, la cisterna per a beure i la caseta per al que els va convindre. Això també li podria explicar la vella del panxa a son fill mentre juguen a les cartes, tot i que no cal que l’hi expliqui perquè el Rafel també hi era i també se’n pot recordar de mon iaio i de tot el que va fer per ells.
Jaume, abans d’escriure res que culpi a una persona d’uns fets així assegura-te’n que siguin certs i més si aquesta persona és morta i no pot defensar la seva honorabilitat, una cosa és periodisme, al nivell que sigui, i l’altra és basura. Quan difames debades, no fas periodisme, fas basura.
dimarts, 4 de maig del 2010
Lectura recomanada
He llegit aquest article del Víctor Alexandre i no me'n puc estar de recomar la seva lectura.
dimecres, 13 de gener del 2010
Cent anys de contes: "El Moliner i els pagesos"
Un particular inverteix uns diners seus en construir i equipar un molí d’oli, quan ja el té en marxa, es dedica a comprar olives als pagesos d’un poble, les mol i ven l’oli a un embotellador. De la diferència entre el preu que l’embotellador li paga el litre d’oli i el preu que ell paga per les olives necessàries per fer-lo, el particular en qüestió s’hi guanya la vida, dona feina a algun que altre treballador, amortitza la inversió i, si la cosa va bé, es pot permetre fer alguna despesa extra, comprar-se un cotxe més o menys luxós, algun viatge de plaer, o modernitzar les instal·lacions per guanyar més diners. Els pagesos del poble cobren el quilo d’olives a X euros i senten que el moliner s’aprofita del seu fruit.
Vet aquí que un dia, un grup de pagesos de forma molt assenyada i intel·ligent, decideixen entre tots fer la mateixa inversió que aquell particular, moldre les seves pròpies olives i vendre l’oli al mateix embotellador. Donaran feina a algun que altre treballador i amortitzaran la inversió. Si la cosa va bé, modernitzaran les instal·lacions, però ningú es guanyarà la vida amb el seu fruit ni es comprarà cap cotxe luxós ni farà cap viatge de plaer. Els diners d’aquest apartat repercutiran directament al preu del quilo de les olives, cobraran les olives a X+y euros i ningú no s’aprofitarà d’ells.
Al cap d’uns anys els primers pagesos continuen cobrant les olives a X euros i despotricant del moliner i dels diners que guanya a costa seu. I els altres, els que es fan fer un molí? com els hi deu anar? es pregunten. Algú els ho va explicar, “No solament no cobren les olives a X+y, a vegades ni a X”, “És la segona vegada que troben que han perdut diners però no saben com i han de pagar un tant per cap”. Com s’entén? No havíem quedat que ningú s’aprofitaria d’ells? Com és que tots cobren les olives al mateix preu i el moliner cada any va al Carib de viatge i porta un cotxe com d’aquí a allà? Personalment penso que hi ha dos possibilitats: Una, que el moliner sap elaborar l’oli a un preu de cost més baix i vendre’l a un preu més alt. Dos, que entre els segons pagesos sí que hi ha algú que s’aprofita d’ells. I si m’apreteu, encara en trobaré una tercera, una barreja de les dos primeres, ignorància per un costat i mala fe per l’altre? No hi pot haver res pitjor.
Vet aquí que un dia, un grup de pagesos de forma molt assenyada i intel·ligent, decideixen entre tots fer la mateixa inversió que aquell particular, moldre les seves pròpies olives i vendre l’oli al mateix embotellador. Donaran feina a algun que altre treballador i amortitzaran la inversió. Si la cosa va bé, modernitzaran les instal·lacions, però ningú es guanyarà la vida amb el seu fruit ni es comprarà cap cotxe luxós ni farà cap viatge de plaer. Els diners d’aquest apartat repercutiran directament al preu del quilo de les olives, cobraran les olives a X+y euros i ningú no s’aprofitarà d’ells.
Al cap d’uns anys els primers pagesos continuen cobrant les olives a X euros i despotricant del moliner i dels diners que guanya a costa seu. I els altres, els que es fan fer un molí? com els hi deu anar? es pregunten. Algú els ho va explicar, “No solament no cobren les olives a X+y, a vegades ni a X”, “És la segona vegada que troben que han perdut diners però no saben com i han de pagar un tant per cap”. Com s’entén? No havíem quedat que ningú s’aprofitaria d’ells? Com és que tots cobren les olives al mateix preu i el moliner cada any va al Carib de viatge i porta un cotxe com d’aquí a allà? Personalment penso que hi ha dos possibilitats: Una, que el moliner sap elaborar l’oli a un preu de cost més baix i vendre’l a un preu més alt. Dos, que entre els segons pagesos sí que hi ha algú que s’aprofita d’ells. I si m’apreteu, encara en trobaré una tercera, una barreja de les dos primeres, ignorància per un costat i mala fe per l’altre? No hi pot haver res pitjor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)